Cultura viva

cb53b894fa121e68203d9d2cc8721d56A partir d’ara, em trobareu fent el mateix però sota un sostre més ample, el del magazín cultural Catorze.cat, dins la secció de Biblioteca.

Si el dia tingués més hores, de ben segur que les invertiria llegint i podria estar a dos llocs a la vegada, però com que bàsicament robo hores a la nit, deixo Silenci, estic llegint amb l’esperança de que us hagi descobert alguna de les joies que hi deixo penjades per sempre.

Moltíssimes gràcies per la companyia.

 

Romanticidi, Carolina Cutolo

Quan l’hivern comença a fer-se llarg, és d’agrair que t’arribin senyals inequívocs que un dia no molt llunyà serà primavera; aquí va el primer: llegir Romanticidi de Carolina Cutolo, i notar una cosa similar a aquell primer llambreig astronòmic que anuncia el final del fred i desperta unes ànsies renovades de menjar-se el món a mossegades.

La Marzia Capotorti, heroïna i motor de tota la narració, té vint-i-cinc anys i una teoria: cada persona té un caràcter equiparable a una tipologia de còctel com els que ella prepara darrera la barra del bar on treballa després d’haver abandonat la carrera de dret. Domina la seva vida amb una seguretat i una opinió precises. És poc amiga de les experiències en almívar, del catolicisme radical de la seva mare i una tenaç devoradora d’homes i de sexe. El seu inflexible equilibri s’esquerda quan pateix un accident laboral que la deixa postrada en un llit d’hospital en coma, però un coma prou lúcid que li permet observar i comentar la jugada arran de les visites dels familiars, amics i coneguts que passen a veure-la per l’hospital.

Ella i el seu radical enfocament a l’observació del món, m’han fet pensar en novel·les d’iniciació on el jove protagonista forja el seu caràcter fins la maduresa a cops d’experiències noves i de reivindicar un posicionament vital a vessar de rebel·lia. Malgrat que la protagonista de Romanticidi ja té una edat, i va sobrada de maduresa, m’ha agradat trobar-hi la seva negativa a compartir certs codis socials tot i trobar-se a les portes de la mort, i per què no dir-ho, no m’ha agradat tant prendre consciencia que, això de ratllar els quaranta comença a pesar quan t’adones que la protagonista d’una historia de ficció ha pogut agafar l’últim tren que passava i tu encara no tens clar si l’has perdut o és que hi ha vaga indefinida.

Com si d’un còctel preparat per la pròpia Marzia es tractés, la novel.la agita temes com la mort, el feminisme, l’amor, el sexe o la religió, i els sacseja vigorosament amb un discurs sarcàstic i mordaç,  per servir-nos-el adornat amb un to còmic, un estil finíssim i un domini del llenguatge brutal, i aquí m’aturo un segon per lloar la brillant i implacable traducció de Bel Olid.

Romanticidi, un títol deliciós que ja és tota una declaració d’intencions del que ens regalarà aquesta petita joia transgressora, divertida i tendra amb dos girs finals sorprenents.

Si amb tant de gris ja aneu desesperats per veure els ametllers en flor, no ho dubteu, és el vostre llibre.

* La cirereta: “La mentida més vil i mesquina, ideada per tornar-nos a tots titelles frustrats i manipulables, que esperem tot l’any dues setmanes de vacances que passen com un sospir i ens deixen amb l’amargor i la sensació d’impotència de no tenir alternatives, perquè la vida és això, i ser adults significa acceptar-ho.”

Títol: Romanticidi                          Romanticidi-Carolina_Cutolo-9788475883632

Autora: Carolina Cutolo

Traducció: Bel Olid

Editorial: Proa

Primera publicació: octubre 2013

ISBN: 978-84-7588-363-2

Pàgines: 220

Preu:  18€

L’altra, Marta Rojals

Diu Marta Rojals que llegir va de llegir. Hi estaríem d’acord, però en un període de dos dies i mig he fet coses com cremar un sofregit, oblidar-me de trucar a l’escola dels meus fills per avisar que estaven malalts o fer-m’ho venir bé per deixar la moto aparcada i anar a treballar amb transport públic per tenir les mans lliures i col·locar-hi un exemplar de L’altra; per tant sí, és cert, llegir va de llegir, tot i que llegir a Marta Rojals, va també d’una cosa semblant a l’abducció i a l’addicció.

L’Anna, protagonista de L’altra, intenta passar per aquesta vida de la manera més discreta possible, a poder ser, que no la molestin amb sorolls ni amb futileses, que no l’atabalin amb obvietats ni amb sentiments ensucrats;  per algú com ella, que forma part d’una generació de classe mitjana que ho ha tingut tot però a qui la crisi ha obligat a fer malabars, l’econòmica i social és només una crisi més a la que ha de sobreviure.  L’Anna, llicenciada en física però que fa de dissenyadora, que s’acosta als 40 i que viu amb el Nel a qui acaben de fer fora del diari per el qual treballava, coneixerà al Teo, un noi de vint-i-un anys amb una discapacitat auditiva que encaixa perfectament amb la bombolla de silenci que l’Anna necessita per aïllar-se, oblidar, construir i tirar endavant. I és amb aquest anar endavant i oblidar que l’autora ens va mostrant, a través d’un treball extraordinari de retrospecció  i digressió,  l’Anna i l’altra Anna que dóna títol al llibre, de la que no diré res per no aixafar la força del final, ja que és d’aquells que deixen petrificat. En el desenllaç, la distribució de la càrrega dramàtica es posa en sintonia, i d’una forma magistral, totes les forces que estaven en pugna per fi s’equilibren.

El món narrat de L’altra, com a bona novel.la que és, permet encabir-hi elements laterals i distractors més enllà de l’Anna i la seva història personal. A través d’un entramat de personatges que fan les delícies del lector amb la seva versemblança i frescor, Marta Rojals parla de la precarietat laboral de la nostra generació, d’hipoteques i lloguers, de la maternitat, de la parella i la infidelitat, d’infàncies i adolescències marcades per incidents brutals, i de sexe com a catalitzador de moltes coses, tantes, que dins la història funciona a mode de llenguatge, de la mateixa manera que ho fan l’escriptura, els missatges de mòbil i xat, la parla o certes mirades.

En enologia, el retrogust és el sabor que deixa el vi després d’una estona d’haver-lo tastat, en L’altra de Marta Rojals, és allò que sempre més ens endurem de l’Anna i els seus secrets després d’haver-la finalitzat.

Urbana, moderna, aguda, duríssima i virtuosa. Intentar explicar de què va L’altra és provar de respondre de què va la vida.

La cirereta:  La teoria diu que l’Univers conté una matèria que podríem qualificar de “verificable” i, entremig, una matèria fosca que és el buit, el no-res. La naturalesa d’aquesta matèria fosca seria la causant que l’Univers que coneixem tingui una plàcida expansió i no s’autodestrueixi. Des que les persones es lleven fins que se’n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l’una contraresta l’altra, s’assoleix l’equilibri.

Títol: L’altra                                                                           laltra_marta-rojals_libro-OMAC364

Autora: Marta Rojals

Editorial: RBA La magrana

Primera publicació: gener 2014

ISBN: 978-84-8264-666-4

Pàgines: 332

Preu:  18€

 *** I si voleu més Rojals en estat pur, no us perdeu la que va ser la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera, altament recomanable, imprescindible! ***

 

El llenyater, Michał Witkowski

Per trencar el gel, començo amb una confessió: a la meva ment Polònia encara s’associava bàsicament amb la Segona Guerra Mundial, el drama de l’Holocaust, el fred, Auschwitz i un comunisme gris i no tant llunyà. Molt bé doncs, a partir d’ara, a la meva ment, Polònia s’associarà amb Michał Witkowski i la seva novel.la El llenyater. No només Polònia tindrà un abans i un després, també m’enduc un ante quem i post quem de les meves tendències lectores, i és que Michał Witkowski és un autor que agafa per sorpresa, que destapa amb furor gustos que ni tan sols sabíem que ens agradaria provar. Frescor en estat pur flitat sobre una trama sòlida i no exempta de complexitat.

La novel.la, ambientada durant el mes de novembre de 2009, narra la historia d’un jove escriptor de Varsòvia que casualment es diu Michał Witkowski. Arrenca en el punt en que aquest marxa a un complex turístic solitari i fora de temporada a la costa Bàltica, disposat a trobar-hi la calma i el silenci per a escriure una novel.la negra. En comptes d’això, Michał acaba investigant a fons el misteriós i excèntric propietari de la caseta del bosc on s’allotja, un home amb un passat que es remunta a l’era comunista dins d’un petit poble on tothom està assabentat de tot. Convençut que qualsevol historia i personatge li seran útils per a la seva prosa, en Michał topa amb un assumpte escabrós que va passar ja fa anys i que va canviar la vida no només del propietari de la caseta, sinó també dels diferents personatges que Michał va coneixent al llarg de la narració.

La trama, en realitat, és una excusa per portar a la pràctica aquesta comèdia que ja des del principi crea moltes expectatives en el lector a través d’una estructura de novel.la negra, i que de fet, les respon una a una al final amb un estil eclèctic i lingüísticament juganer que ens brinda una subtrama fàcil d’identificar: escriptor gai, urbanita, modern, famós, obsessiu i hipocondríac que topa amb una realitat marginal d’alguns polonesos que s’han vist immersos al capitalisme més extrem entre drogues, prostitució i pinzellades pintoresques de la que havia estat la Polònia comunista, tot això sense renunciar a un humor irreverent i a estones provocador que m’ha fet saltar fins i tot alguna llàgrima (de riure!)

Jugant a fer de detectiu, i amb unes interessants dosis de meta-ficció, Michał Witkowski trenca alguna barrera que altra en aquesta novel.la desenfadada d’intriga romàntica que ens deixa de totes, totes, un regust d’ experiència emocionalment diferent.

P.D: Abstenir-se ments tancades i amants de tot allò políticament correcte.

La cirereta: Parlant clar i ras: m’interessen paios callats amb casetes petites, millor si estan situades en alguna clariana, a la vora del mar, o d’un estany, paios que de vegades se senten sols en aquesta caseta, on cal anar per callar una mica amb ells. Mirar fixament l’estufa de llenya. Sentir l’olor del foc, de la humitat, de les pedres, del llençol vell que durant molt de temps havia estat tancat dins d’un cofre. Tallar llenya. No afaitar-se. Marmotejar. Gravar pescadors al port i ser una sensible filòloga polonista.

Títol: El llenyater                                                           images

Autor: Michał Witkowski

Traductors: Marta Cedro i Guillem Calaforra

Editorial: Raig Verd Editorial

Primera publicació: Novembre 2013

ISBN: 9788415539506

Pàgines: 428

Preu:  19,95€

Londres NW, Zadie Smith

Els destins entrecreuats, ja siguin de ficció o ben reals sempre m’han fascinat, no cal dir doncs, que escrits sota la intel·ligència visceral de Zadie Smith esdevenen un paradís per a les meves ànsies lectores.

Fa més d’una dècada, Zadie Smith va convertir-se en una exitosa escriptora de vint i pocs anys amb la novel.la White Teeth. En vindrien tres més també molt preuades abans de deixar-nos llegir Londres NW. Smith torna al barri multicultural del nord est de Londres on va néixer i créixer per regalar-nos les vides de quatre personatges els destins dels quals s’entrecreuen irremeiablement en un melodrama vital gens simplista.

Natalie, Leah, Felix i també Nathan podrien perfectament haver estat extrets d’una multitud qualsevol, destinats cadascun d’ells a partir d’un mateix punt cap a direccions i aspiracions que difereixen sobretot socialment, malgrat tots acabin retornant física o anímicament a Londres NW, ja que per molt que intentin seguir endavant, la ciutat en canvi permanent, no és ni de bon tros una terra d’oportunitats.

Jo em quedo amb dues de les protagonistes, la Leah i la Natalie. Vosaltres quan llegiu el llibre, sereu lliures d’escollir els personatges que més us arribin. A mi aquest parell d’heroïnes contemporànies m’han atrapat per la insatisfacció crònica de la primera i la inseguretat en la cerca de la felicitat de la segona. Les dues amigues d’infància, que en el temps del relat estan a la seva trentena i no tenen massa ganes de veure’s una a l’altra, es mouen per la vida amb un sentit nostàlgic cap a un passat que semblava ser molt més vívid i tendre que aquest present carregat d’insatisfaccions malgrat portin anys lluitant de diferents maneres per tirar endavant i allunyar-se’n.  La Leah treballa per una organització sense ànim de lucre i està casada amb un perruquer francès d’origen africà a qui estima però a qui amaga que no vol tenir fills. La Natalie és una advocada d’èxit casada i amb fills, la única de la família que ha anat a la universitat i que ha sortit del barri i porta una vida aparentment envejable. Aparentment.

Podríem dir que la novel.la té diverses capes entreteixides amb la poderosa capacitat de Zadie Smith per observar les grandeses i les misèries de l’ànima humana. Com dèiem, Londres NW parla de com de fàcil i inevitable és, per a tots nosaltres, convertir-nos en persones corrents i la frustració que això ens pot generar quan en prenem consciència. Però un altre pilar imprescindible per sustentar la història, és la recerca de la identitat en una societat on el llegat del colonialisme anglès hi és present amb una força que no passa inadvertida. A través dels protagonistes però també de personatges secundaris crucials com la mare de la Leah o el marit d’aquesta, hi trobem corrents racials que reflecteixen el flux de les diferents comunitats. Africans, hindús, jamaicans, irlandesos i anglesos mostren un Londres coral, racial i marginal que planteja preguntes sobre l’aleatorietat dels destins de les persones i la importància de la voluntat d’aquestes i la de l’atzar a l’hora d’escollir un camí a la vida.

Per fer-ho, l’autora utilitza sovint formes avantguardistes, com llistes, el·lipsis, monòlegs i inclou tècniques mimètiques del nostre moment actual: extractes de xats, fragments de diàlegs, missatges de text, mòbils i fins i tot emoticones, tot per mostrar a través de la seva escritura magistral, punyent i plena d’una ironía fina i cruel a la vegada, aquest món ràpid en que vivim, ple de rebel·lió, somnis, decepcions, rebel·lies, presses, i pantalles, moltes pantalles.

Zadie Smith fa un treball excel·lent, agut, complicat i intel.ligent. Quan acabes el llibre i remires la seva foto, jo ho he fet unes quantes vegades, demanes que aquest gust agredolç que ha calat fons en tu, et serveixi per tenir present un ‘no’ davant d’aquelles coses que tot buscant una felicitat que fa llum de gas, sovint et porten a la insolència, la ignorància i la hipocresia. Així que Thank you Zadie, thank you, indeed.

La cirereta: “Potser el sexe no pertany al cos en absolut. Potser és una funció del llenguatge. Els gestos en si mateixos són limitats–hi ha un nombre limitat de llocs on es poden posar un nombre limitat de coses –i en Rodney no era pas tècnicament deficient, de cap manera. Era silenciós. Mentre que totes les narratives ximples, incontrolades, inconscients, vergonyoses d’en Frank trobaven el seu propòsit aquí, en un dormitori.

Títol: Londres NW                   foto

Autora: Zadie Smith

Traductor: Ernest Riera

Editorial: RBA La Magrana

Primera publicació: novembre 2013

ISBN: 978-84-8264-651-0

Pàgines: 382

Preu:  20€

Deu oques blanques, Gerbrand Bakker

Una dona holandesa, professora d’anglès a la Universitat d’Amsterdam que està treballant amb la seva tesina sobre la poetessa Emily Dickinson, lloga una petita casa de camp amb deu oques incloses a Gal·les per començar de nou i d’alguna manera acabar per sempre. Fuig d’un episodi que vol oblidar, d’una aventura amb un estudiant de primer curs que ho ha escampat als quatre vents, o millor dit, per totes les parets de la universitat.  Fuig també de coses d’entrada no tant evidents, situacions difícils i notícies doloroses. El seu marit és interrogat per un oficial de policia arran d’un incident totalment visceral, provocat al assabentar-se de l’episodi de l’estudiant.  Entre ell i el policia neix alguna cosa més que una relació cordial i junts aniran fins a Gal·les a trobar-la.

És novembre i és desembre d’una manera deliciosa en el llibre perquè sempre hi ha el record de la primavera a través de la poesia d’Emily Dickinson, però també per la conformitat i caliu del clima de Gal·les que tan sorprèn a la protagonista. A la primera part del llibre, novembre, acompanyem a la dona que fuig d’Holanda a conèixer el terreny on viurà a partir d’ara, sabem que no està sana i deduïm moltes coses, entre elles que intenta fugir d’unes circumstàncies vitals que se li han tornat insuportables. La veiem adaptar-se al nou entorn, notem la presencia estranyament humana d’alguns animals,  aprenem com es fusiona amb la naturalesa gairebé a mode de simbiosi. M’ha meravellat la sintonia entre el paisatge i el to de la narració, que generen una estètica impecable, una bellesa descriptiva que respon a la necessitat que té ella de tranquil·litat, de soledat i d’aïllament voluntari. Fascinant, de veritat, és fascinant com Gerbrand Bakker ens emmarca tota l’acció que relata en un escenari concret i com a través d’aquesta descripció va nuant els fils de la trama i va creant un simbolisme preciós. Però també hi ha les oques inquietants, deu quan arriba a la casa, quatre al final del llibre, ja que van desapareixent successivament de l’escena,  i per inquietants també, els personatges del petit poble de Caernarfon, que la saluden amb un hello, love però a la que es gira li claven la mirada com si fos un ganivet.  A la segona part, desembre, fins i tot hi ha arbre de nadal, però també un dolor cada vegada més intens i un rendir-se a la malaltia, i hi ha, sobretot, Bradwen Jones, un noi de només vint anys que ha viscut a prop d’aquesta casa des de petit, que fa de companyia, de jardiner, de noi dels encàrrecs, de fill, d’amant, de cuiner i que aporta certa seguretat i tranquil·litat, però que com tot en aquesta història, manté un punt inquietant, els ulls guerxos, la manca de maduresa i la manca de comunicació amb el seu pare, Rhys Jones, un personatge antipàtic que fa d’enllaç entre la immobiliària de la casa i la nova llogatera. Colpidores són les pinzellades amb les que l’autor dibuixa els pares d’ella i la també manca de comunicació que aquí ratlla l’absurditat.

Ens està parlant doncs, d’això Bakker? De la no comunicació i tots els problemes emotius que se’n deriven?  Ens parla de la lluita contra el temps? Perquè novembre i desembre, com les oques,  són també una mostra palpable del pas del temps, del temps que s’acaba. O potser ens parla de l’existencialisme en majúscules: la mort, la fragilitat, la llibertat? I si ens estigués insinuant esperança?

Sigui el que sigui, allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per mi és que llegir-lo significa, per sobre de tot, acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llença uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem. Per fer-ho té armes poderoses, per un cantó va canviant el punt de vista de la veu que narra i així anem coneixent la història des de diferents angles,  per l’altre, ens sedueix amb la deducció, ens força a treure les nostres pròpies conclusions convertint el relat en proper i la història en extremadament vívida.

Eixuta i emotiva a parts iguals, amb una càrrega simbòlica que incita a l’estudi, crec que em passaré la resta dels meus dies analitzant les pàgines d’aquesta història, seguiré jugant amb Bakker a fer i desfer, a respondre interrogants i a escoltar els silencis que crea i que diuen tantes coses.

La dona, de qui per cert no diré el nom, s’ha convertit en un ésser únic de tant creïble i Bakker, així  de la nit al dia, en un ídol i un referent  a qui descobrir a partir de les seves novel·les anteriors, i espero i desitjo amb les noves que seguiran.

La cirereta:–Només us volia fer saber que me’n vaig  i que no cal que patiu. De debò.

Ara aquell de debò la tenia capficada, no l’hauria d’hagut de dir. De vegades l’enyorança era agradable, d’altres no. De vegades la deixava totalment feta pols, tant que cinc graons de formigó en semblaven cinquanta.”

Títol: Deu oques blanques         foto deu oques

Autor: Gerbrand Bakker

Traductora: Maria Rosich

Editorial: Raig Verd editorial

Primera publicació: octubre 2013

ISBN: 978-84-15539-64-3

Pàgines: 240

Preu:  17.95€

Els germans Burgess, Elisabeth Strout

Aquesta és la segona novel.la que llegeixo de l’Elisabeth Strout i reconèixer  la seva narrativa minuciosa i poderosa, fresca i visual, ha estat també aquesta vegada un gran plaer. Endinsar-se a Els germans Burgess, és similar a veure una comèdia dramàtica estatunidenca de les que a mi em salven dels dies grisos. La novel.la retrata unes vides que podrien semblar clixés, si no fos perquè estan humana i perfectament articulades: la del germà gran en Jim, advocat defensor a qui tothom coneix gràcies a un judici d’una celebrity que el va portar a la fama, casat amb la Helen, esposa i mare perfecte, amb fills a la universitat i amb un poder adquisitiu molt alt, en Bob, també advocat, també resident a Nova York, divorciat i sense fills, un pèl depressiu, comprensiu, bo i vulnerable, i la Susan, germana bessona de’n Bob, separada i mare soltera d’en Zach, un adolescent solitari i trist que viu silenciosament amb ella a Shirley Falls.

La història arrenca amb un drama legal precisament a mans d’en Zach, que amb una bretolada impròpia d’ell, llença un cap de porc congelat dins una mesquita de somalís en ple Ramadà i provoca un allau de desencadenants judicials que faran que els tres germans hagin de connectar les seves vides construïdes tant diferents però en el fons,  entrellaçades per una necessitat inestable de superar aquell passat marcat  per la mort accidental del pare quan ells eren només uns nens.

M’agrada aquesta divisió geogràfica latent que marca la crisi familiar  dels Burgess, que originaris de Shirley Falls, un poblet de ficció de Maine, fugen a Nova York el ritme i la neutralitat de la qual els ajuda a sobreviure’s a ells mateixos. L’autora juga amb destresa a equilibrar els caràcters segons la manca de grandesa de Maine enfront a  l’urbanisme i personalitat de Nova York, els viatges d’un lloc a l’altre i com aquests alteren el tarannà dels personatges m’ha semblat deliciosament construït i virtuosament encadenat amb aquest estudi que ens regala Strout sobre  la soledat de les persones de mitjana edat que troben, al bell mig de les seves vides, un lloc privilegiat des d’on encarar-se amb els fantasmes del passat i reinventar-se el seu futur.

Destacable també la subtrama de la història, els prejudicis que afloren contínuament en la cultura nord-americana des dels atemptats de l’11-S, la facilitat amb que jutgem els que són diferents a nosaltres,  la por i la ignorància a tot allò que no coneixem, aquí reencarnat amb els immigrants de Somàlia a Maine. Jo diria però, que l’autora vol anar una mica més enllà, i explicar-nos que tant si ets un advocat d’èxit com un immigrant que no parla l’anglès,  la manifestació de certs sentiments com l’orgull,  l’enveja, l’amor i la tendresa fa palesa la necessitat universal d’arrelament que tenim com a persones.

Tota aquesta profunditat i complexitat de la trama i les misèries humanes dels seus protagonistes que tant m’ha atrapat, es llegeix amb una fluïdesa extraordinària gràcies  a un estil colorista i ric, una habilitat per expressar la ironia magistral, les pinzellades d’humor col·locades just allà on s’ha de dibuixar un somriure i uns diàlegs superbs que evoquen en imatges gairebé cinematogràfiques els records, les preocupacions, les imperfeccions i les contradiccions de tota aquesta col·lecció d’ànimes que circulen pel llibre a mans d’una autora a qui valdrà molt la pensa seguir el rastre.

La cirereta: “Més tard, assegut a la vora de la finestra, va veure la noia de l’altra banda del carrer movent-se pel seu apartament acollidor amb roba interior i, molt a prop, la parella rentava els plats, tots dos junts,  a la seva cuina blanca. Pensava en tota la gent del món que se sentia salvada per una ciutat. Ell n’era un. Per molta foscor que traspués el seu interior, sempre hi havia llums en diferents finestres, i cada llum era com un toc suau a l’espatlla que li deia:  Passi el que passi, Bob Burgess, no estàs sol

Títol: Els germans Burgess                                 Unknown

Autora: Elisabeth Strout

Traductora: Marta Pera Cucurell

Editorial: Edicions 1984

Primera publicació:  setembre 2013

ISBN: 978-84-15835-13-4

Pàgines: 379

Preu: 20€

Coral Glynn, Peter Cameron

Si un sentiment és una emoció sotmesa a un pensament, aleshores vol dir que amb Coral Glynn de Peter Cameron un no deixa de pensar des de la primera paraula escrita. Fa dies que l’he acabat i encara ara em venen fragments diminuts de descripcions que durant la lectura despertaven en mi tot tipus de sentiments. A Coral Glynn, una historia ambientada a l’Anglaterra dels anys 50, el ventall d’emocions és inacabable: passes per la tristesa, l’angoixa, la tensió, alguna cosa semblant a la felicitat, la por, però sobretot per la melancolia que aflora amb força gràcies a una protagonista molt potent, Coral, una jove infermera que arriba a una mansió a Harrington per cuidar de la senyora Hart, malalta terminal de càncer que mor molt a l’inici de la novel.la. També molt a l’inici, Coral i Clement, el fill de la difunta, es casen, i de fet, el matrimoni es tant precipitat i té lloc tant a la primera part de la historia, que com a lectors ja intuïm que de convencional, el que ens narrarà Cameron poc en tindrà.

A tall personal, us haig de dir que la novel.la anterior d’aquest escriptor, Algún dia este dolor te será útil, em va fascinar tant, vaig caure tant rendida als peus dels seu protagonista adolescent, sarcàstic i tendre i em va atrapar tant la ironia amb la que Cameron ens endinsava en una Nova York que simbolitza una sàtira ferotge de les relacions socials d’avui en dia, que quan vaig començar Coral Glynn vaig quedar en estat de xoc. Hi buscava traces de l’altre llibre i no les veia per enlloc, no només perquè tenia a les mans una novel.la aparentment victoriana, sinó que a més, cada dos per tres l’autor s’encarregava de fer-me reaccionar amb ganivetades de terror psicològic. En ocasions concretes, per exemple quan Coral troba els nens jugant perillosament al bosc i posteriorment la noticia de la nena que ha estat trobada ofegada, o sense anar més lluny la sola presencia inquietant de la senyora Prence, la majordoma de la casa, vaig estar a punt de trucar a la meva llibretera de capçalera i preguntar-li si era una historia de por perquè aquí on em llegiu, soc tant poruga que davant del dubte havia de decidir si seguir o plantar-me. No em va caldre el telèfon, Peter Cameron no va tardar a saludar-me des de l’ànima del llibre fent-se visible com autor i com a mestre per narrar les ferides i les històries personals de tots els personatges, principalment les de Coral, enormes i emotives, invisibles a l’ull humà, i les de Clement, ferides de guerra, físiques i ben paleses a la cama i a la pell de certes parts del cos, però també les dels personatges secundaris com Robin, el millor amic de Clement eternament enamorat d’aquest o les de la seva dona, coneixedora de l’homosexualitat del seu marit però disposada a viure immersa en la falsedat.

Tots ells són el reflexa d’una època marcada per la postguerra, per la repressió sexual però també social, per aquest haver d’amagar-se i esforçar-se per les aparences.

Cameron desplega tot el seu enginy amb l’ús de les descripcions que  ens ajuden a imaginar l’espai físic en el qual es desevolupa la història, l’elecció dels escenaris és impecable i converteix en creïbles tots els fets, recórre a entorns naturals com el bosc de Sap Green i fenòmens climàtics com la presència de la humitat, o aquests vespres de pluja intensa, generant així,  aquest efecte sobre l’estat d’ànim dels personatges, d’aquesta primavera que no els acaba mai d’arribar.

Però i la Coral? Com m’has fet patir noia, a estones he admirat la teva valentia i la dignitat amb la que vius la vida tot i els turments del passat més immediat, en algun moment fins i tot he sospitat de tu, però bàsicament m’has fet sentir compassió, he volgut córrer a fer-te d’amiga i cordar-te la cremallera del vestit de núvia, memorable escena per cert, he volgut evitar que passegessis pel coi bosc i advertir-te a cau d’orella de la majordoma que d’entrada tu soleta ja vas calar.

Així doncs, Mr. Cameron, un gràcies per la trama addictiva i l’habilitat per fer reaccionar els personatges per tal que evolucionin, i de pas, fer-nos reaccionar a nosaltres que acabem comprenent que sovint el dolor, també uneix les persones i les fa avançar empeses per la necessitat i el desig de no romandre sols en aquest bosc dual a parts iguals que és la vida. Ens pots fer un favor? No tardis massa a acabar la propera.

Títol: Coral Glynn                                         arton1009

Autor: Peter Cameron

Traductora: Patricia Antón

Editorial: Libros del Asteriode

Primera publicació:  2013

ISBN: 978-84-15625-52-0

Pàgines: 272

Preu: 18,95€

 

El cos humà, Paolo Giordano

Em sincero: abans de El cos humà era verge amb el gènere bèl·lic; he llegit històries on la guerra hi és present com a rerefons històric, o fent estralls a través dels records que en tenen els seus personatges, però mai havia escollit i llegit una novel.la on la guerra i tot el seu atrezzo tingués la magnitud que té a El cos humà. L’estrena ha estat molt satisfactòria perquè Paolo Giordano dibuixa la guerra des de la intimitat, terreny on m’agrada nedar com a lectora, i on em sento com un peix dins l’aigua. Tant és així que em sembla que em permeto la llicència de retirar l’etiqueta del gènere i ho deixo simplement en una història sobre les vivències d’una divisió de soldats italians a l’Afganistan.

I em sincero per segona vegada al confessar que he estat llegint i rellegint la biografia de Paolo Giordano amb una enveja que no sabria dir ben bé fins a quin punt és sana per aquells que intentem aprendre escriure en un moment en el que ja es parla de la desaparició de l’escriptor professional. No toquem coses grises però, tornem al fenomen Giordano, que té poc més de  trenta anyets i també un Premio Strega entre molts altres, per la seva novel.la anterior: La solitud dels nombres primers (Salamandra en castellà i Edicions 62 en català). Llicenciat Cum Laude a la Universitat de Torí com a Físic Teòric, va penjar la bata blanca  quan la seva primera novel.la va esclatar d’èxit. Més de dos milions de còpies venudes només a Itàlia i publicada a 40 països. Per ser un escriptor novell espanta una mica i tot. M’agrada. Ho trobo genial, de fet.

El cos humà, és una història coral situada enmig del desert a la base d’operacions Ice on es trasllada una divisió de voluntaris dirigits pel subtinent René i on es troba el metge tinent Egitto, personatge que farà de fil conductor al llarg de la novel.la i en qui Giordano profunditzarà una mica més. Malgrat aquesta pluralitat de personatges, tot l’escamot podria funcionar com un de sol que l’autor anirà desgranant mica en mica amb cada un dels soldats que el forma. El retrat dels personatges és magistralment real. M’ha sorprès com Giordano traça la fragilitat de tots ells, no m’havia parat mai a pensar que vestits sota un mateix uniforme que els equipara, responent a unes mateixes ordres, participant de les mateixes bromes pesades de l’exèrcit i lluitant contra un mateix enemic que gairebé no es veu mai, s’hi amaguen persones diverses amb vides encara per construir precisament perquè es troben en plena joventut. Que joves són els que fan la guerra.  Giordano ens regala una cita de Sin novedad en el frente d’Erich Maria Remarque just abans d’endinsar-nos en les primeres línies de  la novel.la: “Y aunque nos devolvieran este paisaje de nuestra juventud, ya no sabríamos bien qué hacer con él” i crec que aquesta és un molt bon resum de l’argument, que més enllà del fet dramàtic que viuran aquest grup de soldats a l’Afganistan al voltant del qual s’escriuen els tres actes de la novel.la, aquesta vol parlar també d’un adéu a tota una etapa i de l’entrada al món adult, un acomiadament que parla  de la vulnerabilitat de les persones, de la caiguda del mite dels herois de guerra per aquells que han crescut amb pel·lícules i videojocs bèl·lics i que quan aterren en una terra hostil per deixar de jugar a la guerra i fer-la real, es descobreixen  inexperts, ignorants, fràgils i infantils.

M’ha agradat i molt, com Paolo Giordano va més enllà de l’escenari d’Afganistan i ens porta a milers de quilometres de distància sense moure’ns del propi desert, a diferents punts d’Itàlia on els protagonistes han deixat realitats diverses, de les que fugen alguns i on anhelen tornar d’altres, removent sentiments que com a persones humanes tots sabem identificar. La guerra els posa en una situació límit i els col·loca cara a cara amb àrdues gestes però l’autor ens diu sobretot, que potser la més dura de totes, es trobar-se cara a cara amb ells mateixos i amb el seu passat, present i futur.

To narratiu molt cuidat que aguanta al llarg de tota la novel.la. Tot i que he de dir que he trobat a faltar una mica la suggestió, una mica de marge per la imaginació del lector, però no puc deixar d’incloure  El cos humà en aquest bloc perquè és definitivament, una història equilibradament valenta i delicada que recomanaria a molts dels meus amics.

P.D: odio la guerra i tot allò que la provoca.

La cirereta: “Después, mientras atraviesa solo la explanada con el haz azulado de la linterna iluminándole el paso, se pregunta si no debería haber persuadido al subteniente René, haberlo dirigido hacia la elección más justa. Pero ¿acaso sabe él cuál es la más justa? No tiene por costumbre inmiscuirse en las vides ajenas. Lo que mejor se le da a Alessandro Egitto es mantenerse al margen.

Existen personas propensas a la acción, a comportarse como protagonistas; él es sólo un espectador prudente y escrupuloso: un eterno segundón.”

Cuerpo humano, El_135X220

Títol: El cuerpo humano

Autor: Paolo Giordano

Traductora: Patricia Orts

Editorial: Ediciones Salamandra (castellà) Edicions 62 (català)

Primera publicació: març 2013

ISBN: 978-84-9838-503-8

Pàgines: 346

Preu: 19€

 

Estimada Vida, Alice Munro

He llegit Estimada Vida d’Alice Munro en el moment equivocat, n’estic segura. La vida fàcil i coqueta de l’estiu no acompanya aquest grapat d’intensos relats que fan olor de melmelada de poma, de pluja i neu i urgeixen arraulir-se sota una manta. Però és agost des de fa uns dies i tot i la calor, giro avui l’última de les pàgines narrades per qui demostra ser una bona escriptora fent simplement el que més li agrada: escriure.

Descobreixo Munro i els seus relats amb el que ella mateixa afirma que serà el seu últim recull, haig de dir però, que no em molestarà fer el camí al revés i anar descobrint-la fins l’inici.

A Estimada Vida hi trobem 10 relats i 4 peces autobiogràfiques; la majoria tenen lloc en poblacions rurals a Ontario, Canadà, on Alice va néixer, créixer i esdevenir escriptora. Moltes d’elles es situen en el temps de la segona guerra mundial. L’època de depressió econòmica que li va tocar viure a Munro deixa una petjada a tots i cada un dels seus relats, que es caracteritzen per un to eixut tot i que no exempt de molta bellesa. Gairebé totes, són històries que tenen una dona com a protagonista, una dona que porta una vida aparentment ordinària que es veu alterada per algun esdeveniment sobtat que se’ns presenta sense cap avís i que sovint descol·loca al lector, no cal dir però, que Munro és una fera de la tècnica del relat, i al final de cada un d’ells, et regala aquella agradable sensació de que tot es posa a lloc i les petites llacunes on t’havies pogut perdre s’inflen amb una força que tanca el relat de manera impecable.

Per tant Munro, almenys per algú com jo que picoteja d’aquí i d’allà amb les lectures, requereix un esforç important. Ens dóna la responsabilitat com a lectors de no perdre pistonada precisament perquè, aquests esdeveniments que fan avançar la història, apareixen a vegades amagats en un gest diminut dels personatges, en un pensament gairebé imperceptible i si et despistes pots no saber-los interpretar.

La quotidianitat que vessa sobre la narració es trenca sempre amb aquesta màgia amb la que convenç al lector de que els personatges tenen vides reals abans que comenci la història pròpiament, i una vegada s’acaba, et queda el dubte de si continuen vius més enllà de la ficció. M’imagino a Munro empaitant fragments de la seva vida, caçant records i somnis, moments que per la raó que sigui se li van quedar clavats en algun lloc i dipositar-los després sobre paper. M’ha agradat molt com s’apropa a les relacions, a l’ànima humana, a les dones valentes, imperfectes i a les adversitats de la vida, que qui més que menys, tasta vulgui o no.

Si no m’equivoco, Alice Munro té ara 82 anys. He vist alguna fotografia seva i transmet respecte, maduresa i una vulnerabilitat velada rere els ulls. Podria ser que el rostre d’un escriptor acabés resumint la seva obra? Haurem de seguir llegint per poder-ho corroborar.

La cirereta: “No feia l’efecte que s’adonessin de com  em sentia jo, tot i que a mi em semblava que m’estava comportant d’una manera estranya i que cada comentari que feia anava acompanyat d’una mena d’ironia vidriosa. Estan plens d’ells mateixos, vaig pensar.”

Títol: Estimada Vida                                      foto

Autor: Alice Munro

Traductor: Dolors Udina

Editorial: Club Editor

Primera publicació: març 2013

ISBN: 978-84-7329-74-3

Pàgines: 344

Preu: 22,90€

*29 segons d’Alice Munro explicant les raons per les que és escriptora: http://youtu.be/rkHtjACeaok